Tradicionalment, els pilars de la professió de Procurador dels Tribunals havien estat la territorialitat, l’aranzel i la incompatibilitat entre les professions d’advocat i procurador. La territorialitat va passar a millor vida arran de la Llei Òmnibus que va donar llibertat als professionals per actuar en la totalitat del territori estatal i el naixement de grans xarxes de procuradors. L’aranzel segueix vigent i és d’obligat compliment, si bé, les actuals circumstàncies del mercat, la tan repetida crisi econòmica que assola el nostre país, la irrupció dels grans fons d’inversió internacionals i el boom dels temes “massa” com les demandes per clàusules hipotecàries abusives han portat a la immensa majoria dels professionals a acceptar adaptar els seus honoraris als imperatius del mercat. Finalment, la incompatibilitat segueix plenament vigent, però a ningú se li escapa que és qüestió de temps la seva supressió atenent a les creixents demandes al respecte per part de la Unió Europea i de la Comissió de la Competència.
Arribats a aquest punt, en el marc d’una creixent informatització de la justícia, el procurador hauria de començar a preguntar-se per la seva esdevenir, plantejar-se quins són els reptes del futur i afrontar-los immediatament de la forma més professional possible. Al meu entendre, una de les noves competències que hauria d’assumir el col·lectiu de procuradors és el de la realització dels actes de comunicació (requeriments, notificacions, emplaçaments). Les últimes reformes de la Llei d’Enjudiciament Civil han anat articulant progressivament un marc en el qual el procurador ha passat a ostentar plena capacitat de certificació per a la realització dels actes de comunicació (article 23.5 LEC), és a dir, que pot actuar per si mateix amb la mateixa efectivitat que els funcionaris del cos d’auxili judicial, sense necessitat de testimonis, com passava en regulacions anteriors. A més, si així ho sol·licita la part, la totalitat dels actes de comunicació d’un procediment els ha de fer procurador (article 152.2 LEC). Potser falta un pas més per part del legislador: que aquests actes fossin remunerats i ser inclosos en taxació de costes i, per tant, regulats pel moribund aranzel de drets de procurador, la qual cosa, de moment, no ha succeït.
Lamentablement, analitzant la situació, un cop ha transcorregut un temps prudencial des de l’entrada en vigor d’aquestes noves facultats atribuïdes al procurador, la veritat és que, de moment, el repte no ha estat acceptat per la majoria dels integrants del nostre col·lectiu i encara hem de sentir de molts companys allò de “… no, jo no faig requeriments…“.
Per la meva part, l’experiència sempre ha estat molt positiva. A part d’agilitzar els procediments, en realitzar els actes de comunicació, els procuradors podem relacionar-nos amb les parts del procediment i tenir un paper important en aquest, per exemple, facilitant una possible negociació o resolució del conflicte. Es tracta, en definitiva, de recuperar la importància perduda de la figura del procurador en el procés, mitjançant l’assumpció de les noves funcions atribuïdes pel legislador.
Ricard Ruiz López
Soci director. Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona. Procurador dels Tribunals.
